La vesprada del vint-i-cinc de setembre el bosc presentava una d’aquelles visions que sols uns quants poden contemplar i que molts altres ansien veure, però mai aconsegueixen. Les fulles caigudes al·leatoriament, cobrint-ho absolutament tot; els arbres alçant les seues branques oblidades de fulles a un cel d’explosions escarlata sota un fons blau safir. Una imatge espectacular que produeix l’astre rei en la seua trajectòria vital. Flamerades carmesí, daurat i púrpura tenyeixen els núvols durant una estona reflexant-s’hi als ulls dels afortunats espectadors, que gaudeixen d’un aroma embriagador pròxim al frenesí, format pel perfum d’animals, arbres i plantes barrejat amb el sabor del gèlid vent de la tardor i el tacte de les ultimes purnes del Sol, una fragància capaç de reviure a morts i vius, creadora de somnis plens de color i negres malsons agradables, la vertadera essència de la vida.
Dos llums esmeragda observaven aquest espectacle de la natura des d’una finestra de fusta vella i vidre mullat oberta a un cel ben estrany i contradictòriament irresistible. La jove estava recolzada al montant i no sentia cap estímul que l’avisara que el seu cos i la seua habitació es refredaven ràpidament. Estava atònita.
Aquella xica s’anomenava Marisa, era una adolescent de cabells auris i ulls frondosos que ocultava la seua figura sota un delicat suèter de llana grisenc. El seu cor batejava al galop i tenia els nervis a flor de pell, aquella posada del Sol era increïblement bella i li semblava que d’alguna manera no era la primera vegada que veia una imatge així; potser va ser la sang d’un peix amb bolves daurades, pertanyents a les escates, sota el banc de la cuina, que era blau; o potser els colors celest, or i grana eren símbols d’alguna situació que el seu subconscient rememorava. Quan més hi pensava en alguna possibilitat d’aquell record incomplet més sentia que s’allunyava de la solució, ja que sovint la resposta és la més senzilla.
Una veu de dona, que semblava major del que realment era, va treure Marisa del seu trànsit i li recordà de sobte que la gelor estava conquerint tota la cabanya. La seua casa ocupava tot el bosc, des de l’última branca de l’arrel del roure més gran fins la solemne àguila que vigila els cels. Dins d’aquell bosc es trobava una petita caseta de fusta i vidre que acollia la família de Marisa, encara que el vertader propietari d’aquell paradís verd era un mussol atzabeja que escrutava els voltants de del punt més alt de la teulada. Els seus ulls, vigilants i profunds, protegien la cabanya de fusta; la seua forma endevinava el vol imminent, les ales cap a munt en un moviment etern de preparació al vol. A Marisa li encisava aquella figura tallada en banús ja que, encara que la fusta estava corcada i algunes traces estaven difuminades per l’erosió, aquell mussol ocultava una història que acudia benvolguda a la ment de la jove cada vegada que l’animal era vist, la història d’un pare i una filla que tenia com a nexe coordinant aquell mussol de banús, vigilant etern.
<<Era una matinada grisa d’agost pressa per l’amargor del fred estival, Marc premia fortament un mocador blanc que gotejava llàgrimes roges.
-On és la matrona? La mare duu l’embaràs ja massa avançat!- bramà Marc.
-Ja tindria que estar ací, he enviat Pere a avisar-la, però hauré d’anar-hi jo a buscar-la!- li vaig contestar.
-Atura’t senyor que ja som ací.- va contestar Pere a la porta.
La matrona, una dona vella amb semblant de gos i ulls petits recoberts amb unes ulleres enormes, va demanar perdó pel retard i ens va manar a tots afora. El teu germà i jo vam renyir el pobre Pere, que havia fet el que havia pogut, pel simple fet que la tensió se’ns eixia del cos amb paraules obscenes i dolentes. Va ser mentrestant que començaren a sortir els primers rajos de l’alba a la lletania, amb la seua lentitud característica, i quan ens vam adonar estàvem enfront d’un espectacle meravellós. De l’astre sols es veia el naixement i els núvols imitaven el seu color perenne. I va ser aleshores quan la matrona va sortir i ens anuncià que era una xiqueta. Entràrem de pressa a dins i vam veure la teua mare tombada al llit i mullada de reflexos transparents i als seus braços... hi estaves tu Marisa. Vaig agafar-te tremolós i tu em miraves amb aquells ulls tan teus i tan verds, mai no oblidaré aquell moment ja que de sobte un mussol negre va aparèixer i es va posar al meu muscle, mirant-t’hi fixament, i de d’aleshores aquell mussol va restar a la teulada fins que una matinada vaig trobar el pobre animal mort sota terra. Va ser aleshores que vaig agafar l’astral i em vaig endinsar en el bosc fins trobar un exemplar ben fort de l’arbre del kaki i li vaig treure una fusta obscura com les plomes del mussol. I comencí a tallar amb la meua navaixa fins aconseguir el que avuí encara hi veus a la teulada, una còpia exacta d’aquell animal...>>
Son pare havia mort feia ja tres anys però la jove encara s’esgarrifava cada vegada que veia aquell mussol.
-Marisa, filla, tanca la finestra que si no ens congelarem!
La jove va obeir com si fos un autòmat, actitud que hi adoptava quan un major cridava intentant aconseguir una mica d’aquella joia en via d’extinció que és l’atenció dels adolescents. Així i tot, hi ha situacions en què es molt fàcil aconseguir-la...
-Per cert, Marisa ix una estona fora que vull dir-te una cosa.
-Què ocorre?
-És el mussol, el vent deu d’haver-lo mogut i ha caigut a terra.
I allí estava la vella escultura, corcada i trencada sota terra. Unes llàgrimes de sorpresa van mullar el rostre pàl·lid de Marisa, que va tancar-s’hi a la seua habitació la resta del dia. Pocs dies després d’aquest incident, el vent assassí va donar una treva als habitants del bosc, que tornaren a les seues activitats quotidianes: els esquirols recol·lectaven pinyes, els ossos tornaven als seus caus, les aus continuaven la seua emigració a climes menys inhòspits, i Marisa acompanyava sa mare a un pou proper per agafar aigua. El dia semblava que anava a estar regit per la rutina però tot va canviar a la tornada a casa. La jove portava un poal pesat i no es va alarmar quan va veure el mussol a la teulada, de fet, fins que no hi deixà el poal a la cuina i no va veure a una tauleta les restes de la escultura trencada no se n’adonà de la incoherència de la situació, va sortir apressuradament de la cabanya i va contemplar l’au que restava a la teulada: un mussol negre amb posa solemne i ulls vigilant que va girar el cap per mirar a Marisa, i aquella mirada va encendre una flama a l’interior de la jove que es va estendre per tot el seu cos, protegint-lo del fred, i va sortir en forma de crits d’eufòria:
-Mare! Mare! El mussol ha tornat! El mussol ha tornat!
Sa mare se’l mirava una vegada i altra i no podia creure’s el que veia, ja que ella havia vist el vertader mussol anys darrera i estava segura que hi era idèntic.
Aquell esdeveniment va marcar l’inici d’una jornada inoblidable, ja que aquella vesprada, quasi quan començava la nit, va aparèixer un adolescent a la porta d’entrada que deia que son iaio havia perdut el seu mussol.
-És un mussol negre d’aquest tamany aproximadament- el jove va dibuixar en l’aire una figura imaginària- i es va dirigir al bosc cap a aquesta direcció.
-Mira a la teulada- va dir Marisa rient.
Ambdós van sortir i el jove es va quedar bocabadat. Sols que no pel fet d’haver trobat l’animal, sinó perquè la preocupació de la seua recerca i l’obscuritat no l’havien permès observar la bellesa d’aquella jove de cabells daurats que el mirava rient-se de la situació. Els dos adolescents van saber en aquell moment que els esperava una vida junts en aquell bosc. Marisa observava aquell jove d’ulls blaus i va comprendre que la sensació que havia sentit a la posada del Sol dies darrere era una premonició, els ulls blaus d’aquell jove misteriós, els seus propis cabells d’or i el cel que lluïa roig, com n’és usual a la tardor. Els joves es van fondre en un bes,del qual sols va ser testimoni el mussol, que va alçar e vol i no se’l va tornar a veure més. Va ser des d’aleshores que Marisa no va sentir cap malenconia quan pensava en son difunt pare, ja que ja tenia una altra persona en la qual bolcar tots els seus sentiments.
Encara avui Marisa recorda aquell moment, sols que la bellesa de la seua joventut ha sigut arravatada pels seus nets i netes, que lluiten per a que cap persona no destrocés aquest bosc on sa iaia ha viscut sempre.
La dona es trobava al pòrtic en la seua cadira observant el bosc quan va alçar el cap i va veure aquell paisatge anunciador de meravelles. I just quan l’últim raig del Sol es va amagar, la vida de Marisa l’acompanyà. Tot mentre un home encenia la primera de milers de màquines destrossaboscos, emetent sons d’angúnia a un cel gris de pluja.
